puc fer-ho veure

puc fer veure que m’ets igual. Que ja és aigua passada. Que no m’en recordo dels paràmetres dels teus ulls, de les olors traïdores, de les mans aspres i suaus i un altre cop aspres i després suaus. De com em sabies descobrir i de com ho fas ara. Puc fer veure que som grans i pragmàtics, que deixem enrere emboscades, frases inverosímils a les que ens aferràvem amb les dents, estacions d’autobús, pintades a mitja-nit i d’altres paradigmes adolescents que sonen a poeta romàntic amb un whisky de més. Puc fer veure que ara sí que tenim un camí i no necessitem correr agafats perquè tenim por de no anar enlloc. Puc fer veure que ets un ciutadà més, que s’aixeca, es renta les dents —potser abans d’esmorzar o potser després— i surt de casa. Puc fer veure que si escolto el teu nom no sento res. Res de res. Pur estatisme gastrointestinal. Puc fer veure que ja he llançat les capses i la tinta borrosa. I els estius de cartó ploma i les repeticions cícliques de records inventats.

Puc fer-ho veure perfectament.