por mi cumpleaños

quiero un plan B.

déjame entrar

y así podré salir.

Besar las baldosas de cualquier apartamento, tararear el ruido de la lavadora —y un huevo batiéndose. Caerme muerta. Carne fresca. Ambos lados de la cama me parecen fríos. ¿la música ha parado? Las baldosas son cada vez más pegajosas. Universos derritiéndose, toboganes ardiendo.

déjame entrar, que quiero salir.

i aquesta por terrible

d’acabar sent una bombeta de baix consum.

puc fer-ho veure

puc fer veure que m’ets igual. Que ja és aigua passada. Que no m’en recordo dels paràmetres dels teus ulls, de les olors traïdores, de les mans aspres i suaus i un altre cop aspres i després suaus. De com em sabies descobrir i de com ho fas ara. Puc fer veure que som grans i pragmàtics, que deixem enrere emboscades, frases inverosímils a les que ens aferràvem amb les dents, estacions d’autobús, pintades a mitja-nit i d’altres paradigmes adolescents que sonen a poeta romàntic amb un whisky de més. Puc fer veure que ara sí que tenim un camí i no necessitem correr agafats perquè tenim por de no anar enlloc. Puc fer veure que ets un ciutadà més, que s’aixeca, es renta les dents —potser abans d’esmorzar o potser després— i surt de casa. Puc fer veure que si escolto el teu nom no sento res. Res de res. Pur estatisme gastrointestinal. Puc fer veure que ja he llançat les capses i la tinta borrosa. I els estius de cartó ploma i les repeticions cícliques de records inventats.

Puc fer-ho veure perfectament.