post-

Avui he tingut una sensació estranya: he acabat una cosa que no havia començat. Potser perquè sempre m’avanço, em precipito i ja estic a l’aigua quan encara és gener. La sensació és confusa, com absurdament cíclica. Com un ciclista que ja no puja a la bici per por a caure. Sí, la por és el pont perfecte per no caure en el pas entre la línea recta i l’acció, el canvi, l’explosió. I com tinc tanta por també em saltaré el troç en que explico que crec que ja res pot tornar a passar d’aquella manera i que el sentit de tot està més amagat que les armes de destrucció massiva i que el meu cervell necessita una tercera guerra mundial i que tots aquests esquemes i vicis ja no puguin amagar-se darrere les trinxeres. Però no, creuaré el pont i au revoir als manuals estúpids escrits per estúpids que se senten menys estúpids al ser llegits per estúpids.

Avui he tingut una sensació estranya: de cop s’ha el·lidit el trajecte i, a sobre, m’he passat de parada. I he arribat en aquell poble sense bars ni festes d’estiu i no entenia què hi fotia allà. Llavors he somrigut, intentant no evaporar-me de tanta buidor ni tornar-me un troç de fang, he tornat a pujar al tren i he arribat un altre cop al llit. Ha sigut com les coses que passen que no arriben a passar i no saps ben bé si pots tenir memòria d’elles però la imatge del poble sense futbolín ni cartell de benvinguda no te la pots treure del cap.

brindemos

Por lo que sea, porque es primavera o 
porque la noria se llevó mi planeta y secuestró tu meta. 
Porque se hiela esta rosa que ya no crece 
o porque se quemó el pastel de chocolate. Me da igual, la verdad, no me importa. 
Sólo otra copa de champagne. Porque hoy no llueve 
y no hay buenos ni malos y tanto da si no aprendiste a cocinar porque yo me olvidé de subir las persianas. Brindemos porque la razón vuelve a su rincón y entonces 
salimos de puntillas, sin mechero ni zapatos y nos paramos en las farolas, como perros abandonados, si tenemos algo importante que decir.

Más champagne porfavor, brindemos.

Y en esa acera sucia divagaremos entre ojos verdes o marrones, 
entre bocas de una sola noche y suspiros que nunca llegan. 
Brindemos porque se ha roto el frasco de colonia 
y todo parece más natural. Porque aprendí a puntear con los pies y los helicópteros de vigilancia se han ido. Brindemos porque ya no es necesario buscar la belleza porque ya la tenemos y somos tan listos que ya no necesitamos serlo. Brindemos, 
antes de que se acabe la botella.

despejar

petits deleuze a l’intestí prim

De cop et despertes i saps que ja no hi ha volta enrere. I ja no et ve de gust el cafè ni les magdalenes ni el coc dels diumenges. I merda. T’ha tornat a passar. Sabíes que podíes evitar-ho però has estat insistint. I tot és culpa d’ell. I podíes no pensar-hi, podíes evitar-ho i t’has tornat a tirar amb roba i ara estas tot xop i no tens tovallola. I no pots demanar clemència perquè els petits deleuze són massoques de naixement. Merda. Estàs tornant a fer tard i t’estàs maquillant fatal i ara la dutxa està ocupada i no et pots eixugar el cabell i fora fa fred i el metro és el Katrina. I ara ell fa sonar una viola desafinada però t’agrada igualment i se t’emporta. I acabes a la carretera secundària i ja ni busques les senyals. I t’has desfet de les cantimplores i dels mapes. Saps que és impossible caminar sobre l’aigua però t’ho planteges una i una altra vegada i tornes a mullar-te més. I ja li havies dit al petit deleuze que et deixés en pau per una temporada. Però no, ha volgut tornar-hi i t’ha portat insomni i cutxilles d’afaitar de regal i vacunes per a tigres i insectes. Merda.

G(ran) I(nútil): Va marxa, va, que no costa res.

P(etit) D(eleuze): Ja!

I: Prometo fer veure que no ho he vist. De veritat. I no ho faré més, en serio. Faré tres tesis doctorals i donaré la volta al món amb els ulls tancats i no jugaré més a la Play i em faré de cinc oenegés. I et planxaré la roba i et compraré Dinosaurios. Va..

D: (…)

El silenci prepotent dels petits deleuze és absolutament irritant. T’has tornat a perdre i ja no hi ha fila india ni company amb bosseta de berenar. Tu tries; però… es que no et ve gens de gust triar. I ara sí i ara tampoc i ara et toca a tu i ara a mi i l’àrbitre està en venta i el joc és a dins i no fora i jo no se treure i sempre guanya el que guanya sempre.

I: Va, acabem la partida.

D: Encara falten deu minuts.

I: És igual. Em marco tres gols en pròpia i guanyes.

D: Com vulguis.

I: Com vulguis? Ho has de voler tu! De veritat, ja ho he vist en primer pla, en pla mig, de lluny i de tant a prop que m’he fet mal.  Va marxa.

D: D’acord.

(…)

I: Merda. Eh! Per què has marxat? Eh! Eh! Torna. No, no. Que era un dir. Que puc conviure-hi. De veritat que sí. Si només era un moment de malabars, de fer veure que era flam durant una estona. Que això ja ho tinc superat, que sí, que vaig per la segona tesi. Ei va! Va que comença a fer fred i tinc els peus plens de pols. Veus que hi fica en aquella senyal? Merda, les ulleres. Va… torna.

D: (…)

Solo

Fue un domingo. Tú te sentaste con la taza de los Beatles en la mano y dejaste el azúcar en la mesita. Te ofrecí la manta, por si tenías frío, pero te adelantaste a mi previsible gesto y te tapaste con tu chaqueta oscura. Te temblaban los dedos y hacías las cosas muy deprisa para tratar de disimularlo. Cogiste la taza de café con tu mano izquierda -tus uñas recién mordidas- y le añadiste una cucharada de azúcar. Siempre has sido una perfecta equilibrista y no se te cayó ningún granito durante el trayecto. Y mientras los átomos edulcorantes empezaron a precipitarse encima del café, yo solo quería besarte, de reojo. La cucharita quedó vacía y el azúcar empezó a hacer submarinismo en el café.

Y entonces, mientras me ahogaba, recordé los fuegos artificiales, los cojines rotos, los bombones baratos

y tus calcetines al sol.

Pero ahora era demasiado tarde, me había perdido en tus sábanas y tú te habías ido sin despedirte. Y tú café estaba cada vez más amargo y ya no había ni rastro del azúcar, se había asfixiado en tu océano. Y ahora era solo uno, una danza líquida, orgullosa de serlo, un monstruo alimentado de chucherías. Diste un sorbo al café y te quemaste los labios. Yo sonreí y tú dejaste la taza encima de la mesa. Sabías que eras la reina y que habías ganado la batalla. Y yo, estúpida partícula de azúcar, te miraba, empapado, desde el sofá.

Tras unos minutos de silencio demasiado cómodo, cogiste la taza de nuevo y te la bebiste casi sin respirar. Entonces me miraste, te levantaste y te fuiste corriendo. Oí como escupías en el fregadero y luego te servías un vaso de agua. Así que cogí las llaves, mi manta de rallas y me fui.

12… more or less

Låt den rätte komma in (Déjame entrar. Tomas Alfredson. 2008). La belleza y lo sutil. El frío y la sangre. Ser niño y no serlo tanto. Oskar y Eli.

llums

extracte dels propòsits de cap d’any:

I. Els teus cabells i el cel de quan mai es fa fosc. I sota els arbres quan plou i acariciar-te i copes de vi i  després ja es de dia i tornem a començar.

III. Tauletes de nit que mai s’apaguen i llibres inacabables i relats curts i d’altres més intel·ligents.

IV Estius multiplicats per tres i molts «no ens importa que siguin les sis del matí». I pluja inoportuna sense paraigües i que ens sigui igual.

X. Aprendre a fer anar un veler i tirar-se al mar a nadar i després perdre’l i haver de tornar nadant.

XIII. Saber fumar com els clàssics i que de cop tot sigui en blanc i negre. Aprendre’s frases ridícules però trascendentals i petons en els que probes la flexibilitat de la seva esquena.

XIV. Fer entendre a les dones del metro que tu de vegades també estas cansat i que no cal que et mirin tant malament.

XXI. Anar al gimnàs amb una bossa plena de Ruffles Jamón Jamón i passejar-te pels vestuaris.

XXIII. Despertar-nos cada dia com aquell dia.

XXIX. Obrir les cortines, els estors, els ulls i l’armari i deixar entrar la llum.

quan ja no però sí

Quan the party is over, has d’acceptar-ho i vas a pixar corrents perquè tanquen. Els que no han lligat pensen en quina peli es posaran i els altres ja van camí de tu casa o la mía. I fa olor a whisky i a ron i a manca de deshodorant. I avui per sort ningú vomita però ja s’han trencat tres mitges i uns talons. I per uns moments res té sentit. I mires a dalt i la roba segueix estesa i tothom té la cara pàl·lida. I no vols agafar el metro i et fumaries un cigarro però només te’n queden de liar i et fa molta mandra. Saps que estas pensant massa, que només necessites un llit i un demà em desperto a les 14h. Però tot i així no pots soportar la lleugeresa i la banalitat, o potser l’absurditat d’estar pensant que tot és absurd. I t’asseus a la cantonada i fa olor a… a massa coses i només voldries estar-li donant petons. O potser no, potser ella també fa pudor. Potser t’abraçaria massa i et faria més mandra que agafar el metro. I la resta segueixen de peu i acaben de trobar la beguda que havien amagat sota el cotxe però a tu no et ve de gust ni un glop d’aigua. Et fas els cordons, que estan bruts i humits, i després t’aixugues amb la jaqueta. I penses que pots convertir-te en un Kerouac i robar el Seat que tens davant i anar-te’n amb la rossa calentorra de la cua del lavabo i fer-vos cultivadors de maduixes. I comences a pensar en fer l’amor entre les maduixeres i t’aixeques per tornar al local però una de les teves amigues s’ha posat a plorar i heu de consolar-la. Llavors no pots més i comences a caminar i et poses Radiohead per fer-te encara més la víctima. I ho saps. Saps que és tot una pel·lícula però t’hi sents a gust amb el guió. I decideixes que aniràs caminant a casa per si de cas passa alguna cosa sorprenent de camí -i potser et trobes a la rossa-. I quan comença a sonar “High and…” boh.. t’has de parar contra la paret perquè tens ganes de vomitar. I quan acabes tot és patètic i recomfortant alhora. I ja estàs arribant a casa i sents l’olor dels forns i de les dones que s’aixequen d’hora per treure el gos. I penses que divendres tornaràs a estar de festa i ja tot té més sentit.

255, 253, 103

I de sobte, un dijous o un divendres (segur que és a finals de setmana) trobes aquell color que buscaves però que no sabies que l’estaves buscant. T’atures, i se’t cauen les bosses del Lidl i ho saps. És aquest. Ha de ser aquest. Aquell que no surt als catàlegs de les drogueries ni tampoc té un Alpino definit. Però el dia que el trobes, no dubtes, és el color que buscaves. I no saps si posar-te’l als pantalons o a la paret o tenyir-te d’aquell color. Però quan l’has trobat el vols fer teu, d’alguna manera. Te’l vols menjar. I te n’adones que és un color i que et tacaries tota la boca, com quan aconsegueixes acabar-te una piruleta en forma de cor o, ja més grandet, et passes amb el vodka negre. Però es que no és vermell, ni negre. Ni té nom. Està fet perquè tu li posis nom. I tens molta por de cop, com si tinguessis un fill i no sabessis agafar-lo ni vestir-lo. Però després de recollir els fideus d’oferta i la mantega, et tranquilitzes i penses que potser no cal que tingui nom, que n’hi ha prou amb observar-lo i saber que és teu. Perquè segur que ell s’ha posat d’aquell color perquè volia que sabessis que ha de ser teu.

tu (d)olor

Creo que las cosas han empeorado desde que te fuiste, Marina. Ya no puedo comer palomitas porque cada una de ellas son interminables horas de películas francesas que hacíamos ver que entendíamos y tus pies fríos cubiertos por la manta de rallas; las palomitas son mirarte como duermes y llevarte en brazos a la cama. Y tampoco puedo poner suavizante a la ropa, porque es tu camiseta de los Rolling tendida y las braguitas azules que se deslizan por tus piernas; y el jersey que siempre me quitas y las sábanas de las mañanas que yo no trabajo. Ni puedo ir a la playa porque me encuentro con tus brazos salados y las patatas pegajosas que siempre se llenan de arena. Y tampoco puedo salir en primavera porque eres todas esas flores extrañas de colores chillones y el rastro de la lluvia cuando el sol se atreve a salir. Eres el champú de las mañanas y el café que se cuela por las habitaciones; y también la tostada un poco quemada y los calcetines limpios. Y ya no puedo saludar a las chicas que llevan tu colonia y he tenido que cambiar la mía por esas veces que te ponías mi camisa y jugabas a ser yo. He probado todos los ambientadores, Marina, pero tú siempre ganas. Por favor, pásate un día de estos a buscar tu recuerdo y prometo no dejarte más mensajes.