ni godards ni tarantinos

Tenim decorats victorians, i uns perruquers d’elit. Il·luminació impressionista, una banda sonora inigualable i els millors clímax argumentals.

I es que ja no necessitem anar al cine, perquè la pel·lícula som nosaltres.

maniquienes.

Y quién se levantará bailando un tango y saldrá a comprar el pan? De mármol, de plástico o de madera veneciana. Estancado. Siempre criticaste a todos esos que estaban en los escaparates y a los que los miraban desde el otro lado. Te reías. «Tan artificiales. Tan de revista, tan todo.» Y ahora eres tú el estático, impasible, asmático e inarticulado trozo de poliéster. Y dónde están los planes clandestinos, los mapas imperiales y las conquistas de occidente? Te quedas detrás del escaparate, sin modas otoñales ni complementos de verano a observar el devenir de la ciudad desde tu habitación de cristal. Y estás cagado de miedo. Y lo peor es que lo sabes. Y sueñas con ciudades imposibles y coches de alta velocidad, escapadas nocturnas, ropa de alta costura, ejecutivos atractivos y carreteras sin asfaltar. Y cuando consigues imaginarte el aire cálido de algún poblado estadounidense, notas el tacto de tu silla de escritorio y vuelves a despertar.

Taula per dos, si us plau.

Són les nou del vespre i encara no han arribat. La meva dona ha anat un moment al lavabo i jo espero a que ens portin el vi. Sempre arriben a dos quarts, no se on són.

– Com m’agraden aquests lavabos. El marbre de la pica té un acabat preciós… saps com… aquell hotel de Florència, dels mateixos tons. I tenen tovalloles, però m’ha fet una mica d’angunia.

– L’he demanat negre, el vi.

– Ah… però si al final hem demanat peix…

– Si vols li dic al cambrer que… (aixeca la mà per avisar-lo)

– No, no. És igual. Jo de fet beuré aigua.

– Bé.

Ja són i deu. I res de la Jasmina. Ens porten els entrants, tenen molt bona pinta però no tinc gens de gana.

– Estan boníssims els espàrrecs. Potser els hi falta un punt de sal…

– Potser sí.

Sento una olor de perfum. Ha de ser ella. Mentre m’eixugo amb el tovalló em giro per comprovar-ho. Sí, és ella, assaient-se a la taula de sempre. Cada divendres ve amb la seva companya de pis, que també està molt bona, però no tant com la Jasmina. Porta el vestit de flors blanques i blaves. Començo a beure vi compulsivament. Per què ara ja no deixen fumar? Ella m’ha mirat de reüll per ubicar-me. Té la mà a la vora de la faldilla i es rasca de tant en quan i cada cop té el volant uns centímetres més a munt. No puc, vaig a fumar.

– Demana el segon, vaig a fumar.

– Però no haviem quedat que entre menjades aguantaries?

– Estic nerviós per… pel projecte.

– D’acord.

Agafo el paquet de tabac i m’aixeco. Es nota que ha estat una setmana de vacances, té les cames i els braços daurats. I porta un collaret llarg que li cau fins l’escot. Crec que tremolo una mica. Passo per darrere la seva cadira i no se m’acut res millor que tirar el paquet de tabac al terra. Ella em mira com si fos un adolescent. Ho se. Li acaricio el turmell, agafo el paquet de tabac i em torno a aixecar.

No tinc foc. I fa fred. Porto dos minuts fora i ella no surt. Tornaré a entrar. De fet no em ve gens de gust el Malboro aquest light, no se perquè m’el vaig comprar. Quin fred, torno a entrar.

– Hola Arnau

– Hola Jas.

– Entres ja?

– No… de fet… anava a demanar foc.

– Tranquil, jo en tinc.